Vers el sentit pedagògic de la mediació.

La mediació, defugint ingènues visions panòptiques, esdevé una tansdisciplina que, validant metodologies intersubjectives d’implicació hermenèutica i pedagògica en escenaris comunicatius, afavoreix la transformació de persones i de situacions problemàtiques des de la mateixa constel•lació que atorga competència a l’ésser humà: la trobada narrativa i argumentativa de reconeixement, revalorització i creixement de l’alteritat i d’un mateix amb l’altre a partir de la gratuïtat, la sinceritat, la reflexió, la coparticipació i la responsabilització. Resulta obvi que si es pretén que la mediació sigui educativa, tot no val: voler comunicar-se implica uns determinats referents conductuals i no d’altres, un desig de construcció i d’aprenentatge d’altres punt de vista, de percepcions i d’emocions. Per aquest motiu, algunes de les intervencions del propi mediador hauran d’assumir funcions d’anàlisi i projecció vers les persones en diàleg respecte del tipus de comunicació i de relació que utilitzen, per tal de possibilitar reflexions metacomunicatives dels actors implicats.
El conflicte ha de ser concebut com quelcom que les parts creen i recreen en tant que sèries de contribucions comunicatives interdependents d’habilitació i de competència.