Una mirada a l'home que juga

En la primera part, de manera molt sintètica, s’indica que l’interès per l’activitat lúdica es desenvolupa sobretot a partir de la curiositat que desperta la infància en el segle XIX, la qual comença a considerar-se com un estat diferenciat de l’adult. Acostar-se al món infantil significà ocupar-se d’una de les activitats principals i primordials que desenvolupen els infants: el joc. D’aquesta manera fou com començarien a desplegar-se, des de perspectives diverses, variades teories explicatives en torn d’aquest fenomen. En l’abordatge d’aquest objecte d’estudi, però, els fruits han estat escassos i som lluny de trobar una teoria explicativa general. En aquest article, resseguint Huizinga, intentem acostar-nos a una definició en torn del joc a partir de considerar diversos dels elements constitutius de la seva essència. No obstant això, cal ser conscients que el joc no es deixa aprehendre amb facilitat, sobretot si aquesta aproximació a l’homo ludens no s’efectua des de la seva dimensió bio-psico-social. Per això el monogràfic té un caràcter multidisciplinari. La segona part d’aquest article té com a finalitat presentar cadascun dels tretze escrits, sabedors que, a pesar de significar interessants aportacions a l’estudi del joc, els articles no esgoten el discurs que es desplega quan estem interessats a fixar la nostra atenció en l’home que juga.