Déu ha mort!

Tot just fa unes setmanes, en un seminari titulat «El valor de la ciència», una alumna demanava a la ponent, una científica de renom, quin espai tenia l’espiritualitat a la seva vida. «Jo no crec en esperits», va contestar. «Vull dir, per exemple, ¿què creus que hi ha després de la mort?», va insistir l’alumna. I aquí ja va estar: «¿Després de la mort? Això ja ho sabem, fa com a mínim dos segles que ho sabem. Jo entenc que hi hagi persones que us vulgueu aferrar a alguna teoria que us permeti viure millor, però, per a mi, les persones que creuen que hi ha alguna cosa després de la mort són com les que creuen que la terra és plana. Si vols t’envio uns papers que ho demostren.» Amb aquesta actitud contrària davant d’una pregunta sobre l’espiritualitat, la científica condensava en una resposta allò en què consisteix el projecte il·lustrat.
«Déu ha mort! Déu continua mort! I nosaltres l’hem matat!», deia Nietzsche, en boca d’un boig, a La gaia ciència. Cent-cinquanta anys després d’alguns dels textos centrals de la Il·lustració, un segle després de la Revolució Francesa, el filòsof alemany reblava el crim. Un crim que s’havia anat gestant a poc a poc. I, davant d’aquesta constatació, es demanava: «¿Com ens consolarem nosaltres, els assassins de tots els assassins?» Nosaltres que hem matat la font de l’esperança, el far que il·luminava les nostres vides i que ens ajudava a saber què calia fer en cada cas, ¿com viurem a partir d’ara? Més enllà de si ell celebrava, o no, aquesta mort, amb la seva lucidesa ens preguntava quelcom important: «¿com trobarem consol?».