Consideracions sobre el Dret Civil de Catalunya com a element de la identitat nacional i com instrument de cohesió social

L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 incorpora una novetat, amb una clara connotació política: el reconeixement que l'autogovern de Catalunya es fonamenta, a més de en la Constitució, en "els drets històrics del poble català". A banda de la seva transcendència política, lligada a la identitat, aquesta referència als drets històrics té també transcendència jurídica: suposa una posició "singular" de la Generalitat en relació amb el dret civil, la llengua, la cultura, la seva projecció en l'àmbit educatiu i el sistema institucional en que s'organitza la Generalitat (art. 5 EAC). L'objecte d'aquest treball serà fer una crítica a la STC 31/2010, de 28 de juny al considerar que fa una interpretació amb criteris molt restrictius pel que fa a certs conceptes com ara el de Drets històrics, dins dels quals ocupa un lloc destacat el Dret civil foral. No podem oblidar que el Dret civil -l'única part dels Drets històrics del poble català de la qual es pot predicar una continuatio iuris, a l'haver restat vigent després del Decret de Nova Planta-, ha estat signe d'identitat del nostre poble i un dels seus principals elements vertebradors. La interpretació que es proposa parteix de la base que el nostre marc constitucional és capaç d'integrar la pluralitat no sols ideològica sinó també cultural i nacional.